El passat divendres 13 de maig va tenir lloc “Boom! Unes vacances ideals”, el musical de Bell-lloc
Divendres em vaig despertar molt nerviós. Gairebé no tenia gana i, previsor, em vaig fer un entrepà per menjar-me a mig matí. La gran sorpresa la vaig tenir quan vaig arribar al pavelló, on es trobava l’escenari. Quan vaig entrar al vestidor vaig veure com li posaven un bigoti postís a en Toni Llopart, que representava a l’Steven Spielberg. Recordo que em va dir: “Tranquil, que ara vas tu.” Efectivament, la maquilladora em va avisar i em van posar un bigoti molt llarg. En aquell moment vaig saber que no podria beure aigua fins l’hora de dinar, ja que no es podia mullar. Deixant això a part, vaig sortir a l’escenari, on l’Enric i en Salvi ens van donar indicacions finals en la nostra interpretació.
A partir de les 9:35 van començar a entrar els pares, avis i amics per mirar la primera representació del dia: el primer assaig general. En aquella sessió, tothom estava més nerviós del normal, ja que era la primera funció que oferíem a públic extern. Tot i això, els nervis van desaparèixer tan bon punt vam sortir a l’escenari per interpretar i ballar. Tot va anar molt bé però, a l’acabar, ens vam asseure a les primeres files i l’Edu i l’Enric ens van donar la seva valoració i opinions respecte el que havíem de rectificar.
La segona sessió, de les 11:45, va anar millor, però no assoliem la perfecció. A l’acabar, vam repetir el mateix mètode de la primera i, per fi, em vaig poder treure el bigoti. Vaig anar a beure aigua i em vaig quedar parlant amb en Toni mentre la resta de ballarins i actors es banyaven a la piscina.
Havent dinat ens van convocar a les 3 en punt per acabar de perfeccionar algun ball que quedava fluix i, després de practicar, vam fer una sessió de relaxació, de la qual no puc donar l’opinió perquè em van cridar per tornar-me a posar el bigoti per les funcions de la tarda.
A les 5:20 de la tarda van començar a entrar els pares, amics, avis i poc a poc van anar omplint el pavelló sencer. Això va suposar més calor, però també una motivació extra per fer-ho molt bé. Mentres tothom ballava, la funció es veia molt més marcada i coordinada, un èxit.
I, finalment, a les 19:30, va arribar l’actuació culminant d’aquesta edició. En la meva opinió, aquella va ser la millor gràcies a l‘adrenalina que provocava el fet que fos l’última. Tot va anar sobre rodes i al final tothom va estar d’acord amb que havíem fet una grandíssima actuació. Per celebrar-ho, els de quart vam anar a la piscina amb música i Coca-Cola i vam fer una gran festa.
Experiència inolvidable que guardaré amb alegria tota la vida, tot i tenir ara una petita recança per no poder-la tornar a viure.
