Aquesta temporada NBA va arrencar juntament amb infinitat de prediccions i esperances de victòria de franquícies que han quedat finalment en un no res o, fins i tot, en un fracàs majúscul que fa presagiar el pitjor per al futur d’aquests equips. Evidentment, però, hem tingut sorpreses agradables que han arribat molt més lluny del que els aficionats a la lliga haurien esperat. Parlo d’equips com Boston, un equip dependent de l’encert en el tir des de la llarga distància i caracteritzat per una defensa excel·lent capaç d’anul·lar completament gairebé qualsevol jugador o equip. Avui analitzarem en profunditat l’equip de Massachussetts.
La revolució d’aquesta temporada va començar amb el canvi de càrrec que va adoptar Brad Stevens, qui va passar de ser entrenador principal a ser GM (General Manager). La posició de head coach va ser ocupada per Ime Udoka, un entrenador sense cap experiència com a entrenador principal en cap equip de l’NBA. Des d’un bon inici es va apostar per recuperar jugadors que havien contribuït a què l’equip arribés lluny a Playoffs en temporades anteriors. Parlo d’Al Horford i Daniel Theis, per exemple. També es va signar Josh Richardson (traspassat posteriorment a San Antonio a canvi de Derrick White) i a Denis Schröder.
La primera i més evident clau d’aquest equip és la defensa. Compten amb extraordinaris defensors com l’escorta Marcus Smart (Millor Defensor de la Temporada), el pívot Robert Williams III (segon jugador amb més taps per partit de la lliga), el versàtil Grant Williams o també Jayson Tatum, qui amb el seu físic privilegiat ha evolucionat el seu estil de joc i ha estat el gran artífex de les horribles sèries de Kevin Durant, un dels millors jugadors de la lliga i de la història. La defensa de Boston és una defensa a l’home clàssica, però amb Robert Williams III protegint la cistella. Els canvis en defensa, molt necessaris, són sempre excel·lents a causa de la gran química existent entre els jugadors. Cal afegir també que Boston té una defensa que s’adapta perfectament al que li exigeix l’atac rival, és a dir que varia durant el partit depenent de la manera d’atacar de l’oponent (si busca més el tir de 3, penetracions a zona, pick-and-roll o pick-and-pop…).
Pel que fa a l’ofensiva, Boston és un equip que depèn força (tot i que no excessivament) de l’anotació de les seves dues estrelles Tatum i Jaylen Brown, ja que disposen de jugadors perfectament capaços de donar un plus a l’ofensiva com poden ser Al Horford, Derrick White, Marcus Smart o Payton Pritchard. Aquest és un gran punt a favor, perquè precisament l’absència dels jugadors clau per lesió ha estat el taló d’Aquil·les de molts equips durant la Post-Temporada. Això sí, Boston ha demostrat ser un equip extremadament dependent de l’encert en el tir de tres. Quan els seus jugadors no tenen el dia des de la llarga distància, l’equip pateix molt en atac i, per tant, ha de confiar en l’estabilitat defensiva, especialment dels seus dos baluards defensius Robert Williams III i Marcus Smart. Ara bé, el fet d’estar a les Finals demostra l’estabilitat i la constància d’aquesta franquícia en tots els aspectes del joc, cosa que, evidentment, inclou el triple.
Per tant, podem afirmar que no resulta sorprenent vist des d’un punt de vista més analític i no tan passional la presència de Boston Celtics a les Finals de la NBA, veient la fermesa i constància que ha demostrat aquest equip durant la Regular Season i els Playoffs després d’un començament ple de dubtes en el qual fins i tot es va arribar a qüestionar Ime Udoka, l’entrenador. Ara els queda un últim obstacle, Golden State Warriors. L’equip liderat per Curry, Steve Kerr i companyia arriba també en plena forma després de derrotar Dallas Mavericks a les Finals de l’Oest. El que és segur, però, és que gaudirem molt d’aquestes Finals.
